16 nov. LES SUFRAGISTES: ACCIÓ
En la llarga deriva de més d’un segle fins a aconseguir el vot femení el 6 de febrer de 1918, hi ha darrere el rostre d’un dels personatges més rellevants i influents del seu segle: Emmeline Pankhurst. I ho és, ja no només per la seva lluita històrica, sinó pel factor revolucionari que va contagiar a les zones pobres i dones treballadores de Londres. La seva acció va obrir un canvi cap a un punt de no retorn: una nova dona per a la història.
Aquest assoliment històric compartit pel sufragisme nord-americà va estar directament enfocat a un factor determinant: l’acció com a pols per als drets de les dones. Manifestacions, incendis, sabotatges, les pioneres vagues de fam carceràries i la pròpia mort de l’activista Emily Davison als peus del cavall del rei Jorge V en l’hipòdrom, narren una història de desobediència i de lluita.
Emmeline era burgesa, casada amb un advocat laborista i va contribuir com ningú a evidenciar que, sense l’acció directa, l’objectiu de la lluita pels drets de les dones treballadores; es conduïa als llimbs fàctics. Aquest moviment tan crucial va ser el motor. Elles les sufragistes van ser les precursores del feminisme actual. El 1905 havien impulsat al Parlament una reprovació sol·licitant: el sufragi. El 1908 en una ja mítica al·locució de Pankhurst amb mig milió d’activistes a Hyde Park, fins a la tràgica mort de Davison en l’hipòdrom el 1912 parlen d’una història, una vida de lluita com a compte en “A Suffragette” (My own History).
A Espanya el moviment sufragista com a tal va ser inexistent, anul·lat, desconegut; en una assentada societat costumista, clerical i fonamentalment patriarcal. En aquest escenari incipient del primer moviment internacional i la primera etapa del feminisme; va tenir lloc el 10 de juliol de 1910 a Barcelona la primera manifestació multitudinària de dones de la història catalana i d'Espanya. La seva impulsora va ser una de les figures més destacades del panorama sociocultural de l'últim quart de segle: Ángeles López d'Ayala, capdavanter del lliurepensament i infatigable lluitadora. Va impulsar una Companyia de Teatre i un Orfeó sota un fons de treball i lluita feminista exponents de l'impuls i la modernitat de Barcelona.
És inqüestionable el seu valor en aquest paradigma immobilista, que més que impulsar, possibilitava que s’exposés o debatés en l’àmbit social i educatiu el corrent feminista. Tot passava molt lent i amb incommensurable endarreriment. L’I Congrés Nacional Femení es va celebrar a Balears el 1883. El primer títol “Feminisme” d’Adolfo Posada el 1899; no obstant això fins l’1 d’octubre de 1931 no s’aconsegueix el sufragi femení. A Barcelona hi havia una llavor editorial destacada a diaris i revistes com “Or i Grana” o “Feminal”, els quals van obrir pas al debat feminista i van tenir un paper històric. Intel·lectuals com Concepción Arenal, Pardo Bazán o Caterina Albert, van impulsar l’activisme polític de figures essencials com Clara Campoamor o la periodista Carmen de Burgos sota el seu famós pseudònim “Perico el dels palotes”.
Aquest moviment diferencial va ser un fet molt important per a la seva acció, al mateix temps que exposava la il·lustrada “Les querelles des femes”. Era previ transformar la humanitat per a poder transformar la societat. Pensem si aquest leiv motiv “retardant”, vergonyant, menysvalorat, més possibilista o formal que real no ha pesat en l’statu quo de l’esdevenir històric al qual s’ha enfrontat el feminisme al nostre país.
Aquest perill sempre latent i el real d’ara que, ja no només amenacen, sinó que persegueixen anar enrere en el camí de l’equiparació política i la igualtat real; no és un altre que la por de soscavar els fonaments d’una societat patriarcal que acte forja el seu inderrumbable estatus, la seva preponderant ordre social-familiar i encobreix la jerarquia de la supremacia masculina.
El moviment internacional actual al voltant del 8M, com a vaga feminista a Espanya, és una acció evocadora de les sufragistes precursores. Des del Dona Cançó ens unim a aquesta força, a aquest impuls TRENCADOR i, per tant, desobedient. Ho fem davant una evidència eixordadora que ens mostra que els esquemes i les estructures històriques no són vàlids per a la societat del futur que construïm avui; desobediència sí, perquè només mentre actuem avançarem.