03 nov. Davant violència estructural, resposta col·lectiva — Campanya 25N
El 80,7% de les llars monoparentals estan encapçalades per una dona —el tipus de llar amb major risc de pobresa.
El 86% de les víctimes de violència sexual són dones, i s’estima que de cada 100 agressions només es denuncien entre l’11 i el 15%.
El sostre de vidre segueix més vigent que mai: les CEO a Espanya no arriben al 3%.
El 78% de les mares espanyoles declaren sentir-se sobrepassades i el 57% manifesten problemes de salut mental.
El 78% de les excedències per cura d’infants són de dones, igual que el 73% de les jornades parcials.
La bretxa salarial de gènere a Espanya és del 24%.
Mentre que el 92% de les dones duen a terme feina domèstica i hi dediquen 4.45 hores diàries, només el 70% d’homes en fan, i només hi dediquen 2.08 hores diàries.
Només el 26% de les dones apareixen o s’escolten en clips de televisió, ràdio o premsa escrita.
En dones, la diabetis tarda 4,5 anys més a diagnosticar-se que en homes; el càncer, 2,5 anys més.
A Dinamarca, un estudi mostra que en el 72% dels casos l’interval sense diagnòstic és més llarg en pacients dones.
A Espanya, només existeixen quatre presons exclusives per dones i molt poques places per dones en presons masculines. Això provoca l’exili i l’aïllament de les preses respecte a la seva família.
Aquestes xifres no són dades anecdòtiques: són la prova que la violència masclista és estructural.
El sistema que sosté totes les violències
Aquestes xifres són possibles perquè vivim en un sistema que normalitza la desigualtat i converteix l’opressió en rutina. Es tracta d’una violència sovint imperceptible, però present en tot allò que fem, que pensem i que som. És el conjunt de normes, pràctiques, imaginaris i decisions institucionals produeixen i reprodueixen la violència masclista, i té un nom: violència estructural.
No sempre deixa marques visibles: actua com a violència simbòlica (en el llenguatge, els mitjans, els estereotips) i com a control coercitiu (aïllament, control econòmic, vigilància, gaslighting). La seva força rau en la seva invisibilitat, ja que es disfressa de “normalitat”, “tradició” o “assumpte privat”.
Aquesta violència es manifesta arreu:
— A les institucions, amb biaixos en l’atenció, manca de protocols i revictimitzacions.
— A l’economia i al treball, amb bretxes salarials, penalització de la maternitat i precarietat.
— A la salut, amb la infravaloració del dolor femení i una mirada androcèntrica.
— A la cultura i als mitjans, amb estereotips, sexualització i relats que perpetuen la cultura de la violació.
— A l’àmbit digital, amb assetjament, difusió no consentida i algoritmes que perpetuen desigualtats.
— A les llars i relacions, amb control, aïllament i amenaces.
Per això, sense diagnòstic estructural, només tractem símptomes.
No és un problema individual, és una obligació col·lectiva
La prevenció real exigeix intervenir en la cultura, l’educació, la salut, la justícia i l’economia, abans que la violència succeeixi. Requereix responsabilitat pública, que desplaci el focus del “què va fer la víctima” al “què va fer —o no— el sistema”. Necessita cures com a estratègia col·lectiva i transformació cultural, perquè canviar relats canvia comportaments; i masculinitats que cuiden, per desactivar privilegis i complicitats.
Exigim:
— Que les institucions públiques assumeixin la seva responsabilitat en la prevenció, reparació i erradicació de totes les formes de violència estructural.
— Que la cultura, l’educació i la comunicació siguin eixos centrals de les polítiques públiques per a la igualtat.
— Que es reconegui i garanteixi el dret a una vida lliure de violències per a totes les dones i dissidències.
— Que es promogui la corresponsabilitat dels homes en la construcció d’una societat basada en les cures i el respecte mutu.
La cultura com a espai de transformació cultural
La cultura és al centre d’aquesta resistència. És el territori on les veus, els cossos i els relats es troben. És on es produeix la comunitat i on es radicalitza la democràcia.
Per això, aquest 25N, a Dona Cançó impulsem una sèrie d’accions culturals —concerts, tallers, performances i activitats comunitàries— que busquen visibilitzar, reflexionar i transformar col·lectivament les formes de violència que travessen la nostra vida quotidiana, entre elles: la violència estètica, la violència en el llenguatge, la violència digital, l’assetjament sexual als carrers i als llocs de treball, i la violència simbòlica que encara impregna la indústria musical i els imaginaris culturals.
Si vols estar al dia de tots els nostres esdeveniments, fes un cop d’ull a la nostra agenda:
La cultura és la nostra eina de resistència, diagnòstic i cura. És el lloc on fem visibles les estructures i on imaginem futurs possibles. Perquè si la violència és estructural, també ho ha de ser la nostra resposta: política, feminista i col·lectiva.
Segueix-nos a les xarxes socials
Allà hi podreu trobar totes les novetats de la campanya, així com continguts d’interès que busquen sensibilitzar sobre distintes formes de violència estructural, com ara violència estètica o violència en l’àmbit digital. Allí hi trobareu un espai segur on compartir les vostres històries i evidenciar, així, que allò que és personal sovint és polític… i també estructural.
Per acabar, animem a tota la comunitat de Dona Cançó a unir-se a la manifestació del 25 de novembre on cridarem més fort que mai: Davant violència estructural, resposta col·lectiva!